En este mes de febrer iniciem la difusió d'una sèrie d'articles sobre els costums i les festes a la ciutat de València, recollides en el setmanari "La Esmeralda", en concret en la secció "Panorama de las costumbres valencianas", fent un recorregut pel cicle anual festiu.
La primera celebració festiva que es rescata del setmanari serà, com no, el Carnestoltes. En l'edició del 21 de febrer de 1847 del setmanari "La Esmeralda" hi trobem un article sobre el Carnestoltes i la Quaresma, presentat sota el títol "Carnaval y ceniza", signat per Francisco de Paula Gras i que està dedicat per l'autor al seu amic Agustín Mendía.
 |
| La Esmeralda (21-02-1847) |
Després d'una intensa disertació d'entrada sobre allò que suposa la transitorietat del gaudi i del plaer, que indefectiblement dona pas a la tristor i el dolor, exponent del que suposen i representen el Carnestoltes i la Quaresma, dues cares contraposades entre la diversió i la contricció, l'autor de l'article ens aproxima a aquesta vivència dual, mostrant el canvi i tranformació de la ciutat aquell matí del 17 de febrer, dimecres de cendra: "Amanecía el 17 de febrero del año que transcurre, y nuestra hermosa ciudad vió de repente cesar las ruidosas diversiones del Carnaval".
Aquesta transformació de la ciutat queda molt bé reflectida en una expressiva i suggerent imatge, tota una metàfora: "La transformación era imponente, se abrían los templos, y se cerraban los salones en donde la elegancia y la brillantéz llamaran la atención conquistando lo más vivo del espíritu, ¡adiós ilusiones!..."
També queda sintetitzada en una frase que apareix al llarg del text: "Nuestra capital no parece la misma". Això exclamava la gent en el dimecres de Cendra.
I el record viscut, dies abans, dels Carnestoltes transgressor, quedava evocat amb una desfilada variada de tipologies i aparences, darrere de la màscara i la disfressa: "...a merced del anti-faz se anima una multitud bulliciosa, que juega, rie, goza con todo género de bellezas y de estravagancias; todo es permitido en aquellos momentos de tumultuosa algazára; el amante no pierde minuto en buscar al blanco de su celestial esperanza; el engañador logra su fin; el traidor acecha, el adulador lleva á colmo su plan; y el petulante se cierne en las blandas brisas de un mundo que es pequeño para él; todo es brillante y fantástico en esas horas destinadas á presentar ante nuestros ojos cuanto pueda ocurrirnos en el ensueño más sublime y encantador".
Seguint amb aqueixa evocació, el guirigall, l'alegria i, fins i tot, el rebombori envolten la celebració del Carnestoltes, on la gent de totes les classes i edats es barrejen en un estat d'efímera llibertat: "Mas de un recuerdo se merecen esas fiestas; en ellas vemos á la par de la hermosura y la elegancia, la representación de todas las edades, y una revuelta confusión del mundo, con la segura idea de los caprichos que surgen de tan distintas cabezas; no hay quien deje de vestir, reir ó cantar como le plazca, cual si se diesen los hombres mútuamente una lección de verdadera y latísima tolerancia; preciso es que tan halagüeñas demostraciones de júbilo dejen mas de un recuerdo en la mente, y en particular de los que forman en esas comparsas que lo invaden y atruenan todo, no parece, sino que la sociedad en aquellos momentos trata de hacer ostentación de su grandeza y de su delirio, compendiando en un solo cuadro todas la épocas, los triunfos, los deseos, y burlas afrentosas que los hombres hacen de sus semejantes..."
Però l'albirar de la Quaresma no deixa de sacsejar la celebració carnavalesca: "...pero también al través de tan encontradas escenas... se vé que un secreto espíritu presenta al frente de ese mundo mentido la tristísima palabra Ceniza, que se ofrece como el premio de lo que el mortal posee en la corta carrera de la vida; sí tocándose estaban esos dos dias tan marcados, y los hombres olvidaban el último, como se olvidan las penas que nos acechan, en las horas de venturosa felicidad".
A la ciutat de València, la celebració del Carnestoltes durant el segle XIX, segons cròniques i notícies, tenia un lloc rellevant en la roda de l'any festiu. Ja a les acaballes del mes de gener, s'iniciaven balls de saló amb màscares, organitzats per diverses societats de l'època. I en els dies propis dels Carnestoltes, l'escenari principal de celebració era l'Albereda, amb la desfilada de gent, de tota classe i condició, que es congregava en el passeig, lluint les seues disfresses i màscares, donant pas als excesos i conductes transgressores, que moltes vegades derivaven en aldarulls i esvalots.
Aquell any de 1847, només un mes després, l'esperit del Carnestoltes tornaria a revifar, encara que fora molt fugaç en el capvespre de la festivitat de Sant Josep, amb els cadafals situats en places i carrers, que venien a treure les burles afrontoses dels nostres semblants, cremades amb el foc purificador de les anomenades falles de la vespra de Sant Josep.
Bivaldi