D'entre les celebracions festives de la ciutat de València contingudes en la revista “La Esmeralda”, en la secció "Panorama de las costumbres valencianas", hi trobem un article sobre les Falles, gens conegut, en concret en el número 119 de la revista, de data 21 de març, sota el títol: "Un víspera ruidosa, les falles", amb una extensió aproximada de dues pàgines i la identificació del seu autor, Francisco de Paula Gras, en cursiva al final del text.
L'article, molt interessant des de la seua vessant contextual i que 175 anys després anem a traure de l'oblit, transmet una visió molt completa i evocadora sobre la celebració de les Falles, la vespra de Sant Josep, tal com queda reflectit en l'inici del text, en el que es posa de manifest el valor de la vespra -de la festa la vespra- davant qualsevol esdeveniment i, a més, la celebració de les Falles com un ritual festiu de vespra: “El que no celebra la víspera, no celebra la fiesta;" hé aqui un proverbio de los mas autorizados y comunes en nuestro idioma; tiene mucho de verdadero, porque apenas hay quien desconozca la fuerza de las sensaciones que se levantan en el corazón del hombre, por el hecho de entrar tan solamente en la víspera, de lo que damos por nuestros fines en llamar un gran dia..."
En una ciutat tan alegre i festiva, tal com s'assenyala, siga a través de les festes de carrer o aquelles que congreguen tota la ciutat, les Falles es presentem com un costum força arrelat: “La víspera de San José es uno de esos días, en nuestra capital, que revelan el poder de una costumbre inveterada; pocas tiene Valencia que produzcan un ruido tan notable, una confusión tan sorprendente, y un trueno, digámoslo asi, mas á las claras”.
A partir d'ací, l'autor entra en una descripció escenogràfica del muntatge dels cadafals durant el matí del 18 de març i també dels seus figurons: “El 18 de marzo amanecen muchas calles adornadas de diferentes figuras, regularmente vestidas unas, y ridícula y asquerosamente cubiertas otras; de modo que toda la fantasía de los autores de tal farsa se eleva al principio de presentar un modelo en su género, bien se parodie en el cuadro que se espone al público toda la ridiculez de la estremada elegancia, ó el estado del mal aspecto que pueda en su último término mostrar la vieja mas encorvada y cadavérica”.
També es recrea en les decimetes penjades en les façanes de les cases al voltant de la falla: "Las calles en que uno de esos fantasmones aparece, tienen en sus esquinas una porción de coplas en idioma valencianos producto todas ellas de la inspiración á que se presta el gracejo de los naturales, que ostentan como uno de los más notables medios de publicidad el de la esposición de sus chistes en cartelones que ofrecen una divertida lectura..."
A continuació ens mostra la caracterització de les figures exposades a la pública vergonya damunt del cadafal i les deixalles amagades baix del mateix cadafal: "...todo el dia están á la general espectación, ó como suele decirse, á la vergüenza, bien sea el elegante barbilindo, la hermosa dama, ó cualquiera de los otros figurones, que para mayor lucimiento se colocan casi de costumbre sobre un tablado cubierto para contener, sin que sean vistos, los combustibles hacinados que devoran cuando arden aquellos bultos que hicieron el gasto de la función en todo el dia".
La raó que sosté la celebració festiva també queda constatada: “...el móvil de la fiesta enunciada consiste en el deseo de quemar cuantas alegorías y figuras de toda especie se levanten para la gran escena de hacer desaparecer de su puesto en un minuto á la fuerza voráz de las llamas.”
Coincidint amb altres cròniques i ressenyes de l'època, l'autor ens regala una paràgraf ple d'encant amb el contrast entre les fogueres enceses i el capvespre que s'esvaeix, a més de la moltíssima gent que es congregava per a veure i gaudir de l'encesa de les fogueres: "Mil hogueras arden en todas direcciones cuando la luz de la tarde pierde su brillo encantador, y es preciso verlo para formar idea, una inmensa muchedumbre llena todas las calles y todas las plazas, hasta el caso de impedir el que se ande con algun desahogo; cualquiera puede dudar de que en la capital haya tal número de almas, y todas con la misma tendencia de disfrutar la función de las hogueras".
La participació de la xicalla i el protagonisme primordial del gremi de fusters té el seu espai en aquesta crònica tan il·lustrativa sobre les Falles: "Los niños hacen quemar cuanto hallan en los desvanes que no merezca el honor del uso continuo; y los carpinteros, principales gefes de la danza, esfuerzan su fervor y magnificencia de los regocijos que su patrón (S. José) alcanza de los valencianos".
Tirant de certa ironia, l'autor afirma que les Falles suposen una celebració més aviat pagana que religiosa: “Mas bien que al esposo de la Virgen, parecen que sean dedicadas esas demostraciones á Vulcano, puesto que todo arde, y el alma de las algarazas y atronamiento de todos consiste en dar fuego á montones de materiales, que han de levantar una llama flotante y devoradora.”
Fins i tot, seguint amb el to irònic, ve a dir de l'interés "comercial" per part dels fusters perquè es cremen mobles vells: "Alguno de eso génios maléficos que todo lo ven lleno de oscuras tintas, diria que los carpinteros sustentan el influjo creciente de esa fiesta, para que se sustituyan los muebles con rapidéz á impulso de la hoguera que nada perdona..."
I no pot faltar la música a través de la dolçaina i el tabal, amb el llançament de coets, exponent de conductes atàviques encara vigents, conformant tot un rebombori: “El tamboril y la dulzaina, instrumentos que son de alegría para los hijos del país, contribuyen por su parte dando espíritu a los ánimos y formando desacordada cadencia con la gritería y mal reprimidas carcajadas que se oyen continuamente al zumbar un cohete por entre las gentes, y que arroja la mano atrevida de alguno que burla la pesquisa de los que quieren impedirlo a fuer de...etc."
No deixa d'exposar les conductes de tot tipus quan la gent s’agolpa al voltant de les falles i que també, malauradament i de manera reprobable, són d'actualitat: "En esos momentos de tropel, es cuando el diestro y festivo estudiante se erige en protector de una linda costurera, á quien nadie del mundo se atreverá á tocar, aunque no ejecute él mismo el precepto que impone á los demás, y esté incesantemente pelliscando á cuantas vea, com mil halagos y piropos, invencion de su flamante y amorosa fantasia. En esos momentos la mano invisible de los pequeños escamoteadores (vulgo granujas) se introduce en los bolsillos de personas que atienden mas al plato que á las tajadas, y que estan en bábia, como aquellos dicen, con esquisito entender de la materia."
En la mateixa nit, es poden sentir el cant dels cegos a la porta de les fusteries, mentrestant que no falten les fogueres, els bunyols, els balls i les serenates, generant un ambient de gaudi i de soroll: "En esa misma noche cantan los ciegos á la puerta de las carpinterias, con aplauso de las mozuelas dispuestas siempre al sarao y al dulce manjar de los piropos que oyen con remilgado semblante; esa es la noche de las serenatas debajo de las rejas y balcones (...) Entretanto, hogueras, confusión, buñuelos, bailes y serenatas, mantienen al pueblo valenciano, festivo en esa noche bulliosa y de ruido".
Finalment, per a tancar aquest retaule primorós sobre les Falles, arriba el dia de Sant Josep amb la celebració del dia del sant, amb regals, versades i felicitacions onomàstiques: “Hasta que llega el 19 de marzo con los animados obsequios que las personas se dispensan mutuamente, con los versos improvisados por un centenar de poetastros que pretenden lucir su péñola dando los días, y con el gusto de que no sepa un buen ciudadano adonde dirigirse para felicitar, puesto que le ocurren de tropel á la imaginacion muchos que se llaman D. José, y muchas mas Pepitas y Pepes...”
Curiosament, aquest text tan sucós i rellevant sobre les Falles no ha tingut cap ressó per part dels estudiosos i estudioses de la festa fallera, ni dels primers investigadors, ni tampoc dels que en l’actualitat es dediquen, entre la seua tasca investigadora sobre el món de les Falles, a la recerca dels origens i evolució de la festa al llarg del temps.
En la història de les Falles, la data de 1849 suposa un abans i un després en relació a la proliferació d’informació sobre la celebració festiva. Abans de 1849 les ressenyes i notícies sobre les Falles són prou escases. Per tant, aquesta crònica de 1847 que hem pogut rescatar, molt pròxima en el temps a la notícia fallera més coneguda del diari "El Cid" (1849), la que marca la frontera, cobra molta més significació.
A partir de 1849, les informacions, cròniques i ressenyes sobre la festa de les Falles van en progressiu augment, sobretot pel que respecta a la premsa (local i forànea), el mitjà de comunicació que més ressó es fa, any rere any, sobre les falles plantades i d’altres aspectes d’interés que li envolten, amb un tractament cada vegada més ampli i freqüent.
A més de la premsa, al llarg del segle XIX, a través d’altres fonts d’informació, com els llibrets de falla, es pot saber encara més, en aquest cas sobre el contingut i trama de la falla plantada (l’explicació de la falla), així com per les primeres aportacions més erudites, per part d’escriptors de l’època, entre altres, Vicente Boix, el Marqués de Cruïlles, Teodoro Llorente i Lluís Tramoyeres.
Per això, tot el que siga trobar informacions sobre la festa fallera abans de 1849, amb major o menor extensió, fins i tot detallada i clara com la crònica rescatada, ha de ser rebut per part dels estudis fallers amb un major grau d’interés i expectació, a més de suposar un avançament en el camí de la recerca que s’està fent en els últims anys, d’una manera més acurada i intensa, a través de la tasca investigadora.
Font d'informació: