Després de les festes de Nadal, a cavall entre un any i altre, les fires dels Porrats es poden considerar, veritablement, com les primeres festes de la roda de l'any festiu a la ciutat de València. En la "Guia Diamante" (1898), en la secció de "Costumbres populares", podem trobar una extensa ressenya sobre els Porrats, presentats com a romeries a santuaris als voltants del Cap i Casal i considerats com una de les festes més populars.
 |
| Porrat de Sant Valeri a Russafa |
En la ressenya, s'assenyalen els Porrats més importants que tenen lloc durant el mes de gener i febrer: "Los porrats más célebres son en el mes de Enero, y la gente va á los ermitorios de San Vicente de la Roqueta (en la calle de San Vicente, extramuros) y de San Antonio (en la calle de Sagunto, extramuros), y con éstos comparten el favor del público San Valero en Ruzafa y la Virgen de Campanar en este pueblo". En aquella època, s'utilitzava l'expressió extramurs, un terme que ha perdurat al llarg del temps per ubicar carrers de la ciutat fora de les muralles.
També es posa de relleu, la concurrència de la gent de totes les classes socials al voltant de les parades, en les quals les venedores, amb arrogància i de segur fent la gara-gara, posen a la venda els diferents productes: "...se ve caminar una multitud de gente de todas condiciones y clases sociales hacia el punto de la romería por entre dos filas de altas mesas en que arrogantes mujeres venden garbanzos tostados (porrats), orejones, ciruelas y pasas, ó turrones y dulces".
A més a més, es fa ressenya del costum de la mocadorà (no era exclusiu de la festa del 9 d'octubre), amb l'obsequi de les llepolies envoltades en un mocador a les dones per part dels homes galants: "Es costumbre tradicional de que los galanes deben obsequiar à las señoras de sus pensamientos haciéndoles el mocaor, ó lo que es lo mismo, llenándoles un pañuelo de todas aquellas golosinas". Tota una galeria de tipus apareixen, des del marcial soldat fins al marit madur, passant per l'estudiant barbamec o el llaurador que deslliga la punta de la seua faixa per comprar castanyes a la seua dona. I els xiquets també criden l'atenció dels seus pares per obtindre les seues llepolies.
Altres personatges desfilen en aquest retrat costumista: "...el ciego que vocea la estampa del santo, el borracho que pasa dos horas regateando ante una mesa para no comprar nada y los franchutes que tocan á más y mejor el organillo".
Finalment, es fa una evocació de les vivències de la infància que perduren en la memòria sentimental: ¡Hermosos días que no se borran jamás de la memoria de aquellos que han visto transcurrir su infancia en Valencia!".
Com a tancament, s'expressa un pensament, entre resignat i crític, quasi un epitafi, sobre la gradual desaparició de les festes tradicionals, com els Porrats, en raó del progrés: "Por desgracia, el espíritu innovador de la época, que llevado de su odio á lo tradicional destruye tanto lo malo como lo bueno, va haciendo desaparecer tales fiestas, que causan como una embriaguez con sus colores, su animación y sus ruidos".
Per a qui va escriure aquestes paraules de lamentació, com a consol, podem dir que en l'actualitat tornem a reviure les nostres festes i les nostres tradicions, com són els Porrats, uns més puixants que uns altres, però almenys no han desaparegut del tot. I fora de la ciutat de València, en comarques com La Safor podem gaudir molt amb les fires dels Porrats que es celebren, també, entre gener i febrer.
Fonts documentals: