El passat 7 de gener s’han complit vint-i-cinc anys del traspàs de l’insigne mestre i activista cultural Enric Soler i Godes (Castelló de la Plana, 1903 - València, 1993).
 |
| Enric Soler i Godes |
Una llarga trajectòria vital, en la qual descobrim el seu compromís amb l’educació i la cultura valenciana. Com a mestre, un pioner de la renovació pedagògica i, també, un dels referents històrics de l’escola en valencià. I com activista cultural, cal destacar la seua vessant divulgadora sobre les festes i les tradicions valencianes.
Com homenatge i tribut a la seua figura, rescatem de la seua prolífica obra al voltant de la cultura popular valenciana, la següent publicació: "Els valenciana pintats per ells mateix" (Sicània, 1962).
 |
| Portada del llibre (1962) |
Aquesta publicació va estar inspirada, quasi com una edició crítica, en la que es va publicar a mitjants del segle XIX, sota el títol: "Los valencianos pintados por sí mismos" (1859).
 |
| Portada del llibre (1859) |
Dels tipus populars continguts en el llibre de Soler i Godes, extractem la figura de la torratera, ara que s'inicia, després de les festes de Nadal, el cicle de les fires del porrat a la ciutat de València.
La torratera és la dona que ven torrat -cigrons
torrats-, però el lloc que ocupa a les festes
es diu porrat ; qüestió de canviar una t per
una p.
Açò de menjar torrats ve de molt lluny; entre
els antics romans, les dones que el venien eren
moltes. I ací a la nostra terra en certes festes
religioses el nom de porrat es conegut pel lloc on es posen les parades de les torrateres: porrat
de Sant Antoni, porrat de Sant Blai...
 |
| La torratera |
En els mesos de gener i febrer a València, les
festes dedicades a certs Sants s'estalonen: Sant
Antoni Abad, Sant Vicent Màrtir, Sant Valer, la
Purificació de la Verge, Sant Blai, la Verge de
Campanar, etc. Si anem quansevol dia d'aquestos
a les ermites o esglésies on es veneren, veurem
pels voltants l'estesa de taules de torrateres,
çò és, del porrat.
Cada torratera té una taula de tisora així
la parada s'arma i desarma fàcilment- coberta
d'un llenç blanquíssim, i al damunt la mercaderia
a munts per a fer-la més desitjada; allí s'amunteguen
les almeles i avellanes torrades, castanyes
pilongues, prunes-panses, orellons i una
mena de rotllets garrapinyats, d'ou i farina i el
sucre cristalitzat, i alguna vegada es veia també
un munt o un saquet amb torrats. Però en aquella
llunyana època el torrat tenia un lloc de privilegi:
en quatre o sis sacs de llenç blanc i al
costat de la torratera. Els sacs estaven mitjancers
i la resta curosament embolicada fent-li com una
corona o barana al torrat, que facilitava al mateix
temps arreplegar el sac, nugar-lo i: A casa
s'ha dit!