A més de les festes i costums tan rellevants de la ciutat de València, com els Miracles de Sant Vicent Ferrer o la celebració del Corpus, encara en aquells temps la festa grossa, malgrat l'esplendor perdut, també en el setmanari "La Esmeralda", en el número 129, edició del 30 de maig, es posa el focus d'atenció sobre les anomenades "festes de carrer", unes celebracions festives molt arrelades en el Cap i Casal que havien perdurat al llarg del temps, amb canvis i transformacions que l'escriptor Francisco Puig i Pascual ens farà arribar a través de la secció "Panorama de las costumbres valencianas".
Després d'una llarga dissertació històrica sobre les celebracions festives, comparant les maneres de celebració de les civilitzacions antigues amb els seus rituals de sacrifici, fins i tot humà, amb les celebracions derivades per la irrumpció del cristianisme, el cronista ens situa, figuradament, davant la mirada asombrada d'un foraster que arriba a la ciutat de València i es troba per places i carrers amb retaules ceràmics amb la imatge d'un sant o altarets enlluments amb fanalets, manifestació material i perdurable de les festes de carrer.
Segons Puig i Pascual, les festes de carrer es converteixen en el millor exponent d'una ciutat, com València, considerada com una de les més festives, a més de molt festera: "Esta fama proverbial la tenemos muy bien sentada, y donde mas resalta es en las tan celebradas fiestas de calle".
Avançant en el contingut de l'article, el cronista posa en relleu els alts i baixos de les festes de carrer al llarg del temps, de manera inexorable: "Las fiestas de calle, como todas las cosas de este mundo, han sufrido sus altos y bajos, han atravesado frecuentes crisis, y han vuelto á renacer sino con tanta frescura y lozanía como en tiempo antiguo, con ciertos retoques que la esperiencia ha hecho necesarios".
A més a més, també destaca els detractors i defensors amb que compten les festes de carrer, podem afegir en un temps de progressiva secularització dels costums amb l'avanç de la societat industrial i urbana: "Ellas cuentan sus adversarios y sus apasionados; quien quisiera ver desaparecer de un soplo hasta el último vestigio de esta costumbre inveterada, y quien deseara comunicarla todo el brillo y esplendor que ha perdido".
I tot això, queda lligat als signes del temps, en les seues paraules "el espíritu dominante de la época que todo lo conmueve", contrastant la vivència de les festes de carrrer abans i en el moment present. "Antes (...) las fiestas de calle participaban de una monotonía, que bien pudiera decirse vista una, vistas todas; pero ahora es muy distinto: el gusto de la época que todo lo invade y modifica las ha impreso distinto caracter".
Un dels aspectes que resalta el cronista, molt interessant i significatiu, és el de les diferències socials que es poden constatar segons el carrer o lloc de celebració festiva, identificant alguns del carrers de la ciutat: "Paseemos la calle del Mar en la tan célebre de els milacres, y la veremos frecuentada por nuestra mas elegante sociedad; pero abandonemos esta calle y penetremos en las de Cañete, de la Muela, Cubells y San Gil, habitada en lo general por revendedores, y apreciaremos en su justo valor este contraste".
Respecte del carrer del Mar, com exemple de carrer d'escala social alta, es destaca la faramalla mostrada, utilitzant curiosament un anglicisme molt recurrent en l'actualitat: "En aquella la flor y nata de la juventud ostenta un lujo estraordinario; las mas ricas telas, los mas delicados adornos, constituyen la parte fashionable de la fiesta..."
I com a contrast, situats en els carrers d'escala social més baixa, en relació amb la manera de mostrar-se i expressar-se, des d'un cert posicionament per part del narrador, ens diu el següent: "...allí las más estudiadas frases, las más ridículas contorsiones, los remilgos, los desguinces; en una palabra, la más fina coquetería; aquí todo lo contrario, espresiones lacónicas, pero encaminadas al alma del negocio, contorsiones vulgares, pero significativas, nada de coquetería, longaminidad y franqueza".
En la crònica, també podem saber dels elements ornamentals de les festes de carrer i els canvis produits amb el pas del temps: "En primer lugar las bolas y gallardets que antes constituian el principal adorno, han sido sustituidos por los pabellones nacionales, mercantes y de provincia, y mas modernamente por vistosas colgaduras puestas en mitad de la calle como si adornasen un lecho nupcial, y sostenidas por una corona de flores naturales entrelazadas con hojas de laurel".
Altre element ornamental complementari és l'enramada i, a més, s'afegeix la presència ineludible de la porratera que atrau a la xicalla esvalotadora, composant una escena molt colorida i costumista: "Esta decoración es, pues, la señal distintiva que indica la calle en que se celebra la fiesta: hay no obstante otras, que aun lejos lo predicen: la enramada esparcida hasta por las cercanías, y sobre todo ciertas fruteras que colocadas en las esquinas de las calles inmediatas venden sus golosinas muy al pormenor á esas turbas de chiquillos que todo lo alborotan con su destemplada vocería".
A continuació es descriu, amb cert detall, la parada del porrat i la varietat de gènere que es mostra: "Asi es que todo el adorno de su tienda consiste en un varasceto portátil, envuelto en un mandil blanco, encima de una silla desvenciajda, y cubierto no de viandas suculentas que ajusten bien al paladar, sino de algunas frutas secas como castañas, almendras, y sobre todo el torrat, cerezas, albaricoques, peras, manzanas, etc.; enseres y comestibles como conoce el lector fáciles de transportar al primer síntoma de alarma, que suele con frecuencia manifestarse en estas diversiones sui generis".
De manera intencionada, per part de l'autor, es deixa la descripció d'actes com la replegà, el repartiment de bescuits o la música festiva, ja que té previst publicar un altre article sobre la figura del dolçainer, segons apunta en nota a peu de pàgina, que efectivament apareixerà en una altra edició, en concret en el número 132, amb data del 20 de juny i sota el títol "El Donsainer", per a concloure amb una visió de l'ambient que es viu: "...y renunciando á describir la replega y la repartición de bizcochos, pues se nos presentará mas oportuna ocasion al hablar del donsainer, concluiremos este primer cuadro con un rápido bosquejo que caracterice claramente la fisonomia de la fiesta, dejando para otra ocasion las músicas y el ball de Torrent, complemento del objeto que nos hemos impuesto".
De l'ambient que es respira en les festes de carrer, primer destaca la cura per part dels veïns en tindre tot molt polit i el pas ferm i resolt de les xiques davant de les mirades embaladides dels xics, per a culminar amb el sarau que comporta aquesta celebració festiva: "Asi que reina una alegría estrepitosa, y las comidas, los bailes y las tertulias, estan siempre á la órden del dia, hasta que empieza la música, como diremos en otro artículo".
Curiosament, la publicació d'este article sobre les festes de carrer ve a coincidir en el temps amb els articles que sobre la mateixa temàtica són editats per entregues en la també revista valenciana "El Fénix" (1844-1849), en una secció semblant anomenada "Costumbres valencianas", en concret una sèrie de cinc articles que es recreen sobre les festes de carrer (entre el 23 de maig i el 20 de juny de 1847), construït com una narració en primera persona sobre les vicissituds d'un clavari major, en aquest cas amb l'autoria de l'eminent escriptor Francisco de Paula Arolas, amagat sota el pseudònim "El Curioso observador".
