Durant l'any 2025, anem a posar en relleu les festes seculars o centenàries que van tindre lloc, al llarg del segle XIX, a la ciutat de València, a més d'altres celebracions festives de caràcter extraordinari, algunes de les quals ja han sigut tractades en aquest blog; no obstant això, podrem complementar la informació que es va aportar en el seu moment.
Més enllà del cicle anual festiu de la ciutat de València, des de les celebracions i costums dels Porrats fins a les festes de Nadal, passant entre d'altres per les Falles, la Mona de Pasqua, els Altars de Sant Vicent Ferrer, la Mare de Déu dels Desemparats, la Fira de València o la Mocadorà, exponent de la roda de l'any festiu del cap i casal, també cal considerar les festes extraordinàries i seculars amb tot els seu esplendor i que, alhora, mostraven també el tarannà festiu del poble valencià.
En la seua obra “Valencia”, segon volum (1889), el gran patrici de les lletres valencianes, a més de cronista, Teodor Llorente, proposa una ordenació i classificació de les festes de la ciutat de València, segons diversos criteris: “Si, para describir las fiestas de Valencia, quisiéramos ordenarlas y clasificarlas, habríamos de dividirlas en generales y especiales, según tomaba parte en ellas toda la ciudad, ó sólo una clase ó corporación; en ordinarias y extraordinarias, según fuese periódica su celebración, ó motivada por sucesos importantes en el orden civil ó religioso”.
Per a Llorente, les festes extraordinàries del Cap i Casal eren les que revestien major solemnitat, incloent en eixa consideració les anomenades festes reials, vinculades a la monarquia. A més a més, les conegudes com a festes centenàries, en relació amb esdeveniments històrics molt rellevants per a la ciutat de València, de caràcter religiós i civil.
Un altre referent il·lustre, el Marqués de Cruïlles, exposa en la seua obra “Guía Urbana de València” (1876), que les festes centenàries suposaven una gran mobilització popular, corporativa i institucional: “En todas estas fiestas, los preparativos se anticipaban convenientemente á la celebridad, el erario público, las corporaciones de todas clases y los particulares llegaban como á rivalizar en sus obsequiosas demostraciones, con gran desprendimiento".
I en un paràgraf anterior, Cruïlles enumera les celebracions centenàries més rellevants que la ciutat de València ha incorporat al llarg dels segles, en ordre cronològic: “Los centenares que hasta ahora ha celebrado Valencia tan suntuosamente y como uniendo su historia civil á su fe religiosa, además de el de la conquista, el de la venida de la imágen del Santísimo Cristo del Salvador, el de la canonización de San Vicente Ferrer y el de la inaguración de la capilla de Nuestra Señora de los Desamparados. De los dos primeros se han conmemorado ya seis centenarios, el cuarto de San Vicente Ferrer, y el segundo de la última".
Per la seua part, l’escriptor Constantí Llombart, en la seua guia "Valencia antigua y moderna: guía de forasteros, la más detallada y completa que se conoce" (1887), situa les quatre festes centenàries referencials en el context d’un segle XIX molt agitat i convuls: “Durante cien complicados sucesos que dejamos referidos, Valencia no perdió jamás su carácter alegre, bullicioso y expansivo, no siendo causa suficiente el estruendo de la guerra civil, para que los habitantes de esta ciudad dejasen de celebrar en 1838 las fiestas centenarias de la Conquista por el rey D. Jaime, como las dedicadas al Santísimo Cristo del Salvador por su aparicion en las aguas del Túria, las de la canonizacion de San Vicente Ferrer en 1855 y el último de Nuestra Señora de los Desamparados en 1867".
Així mateix, Llorente fa esment de les festes centenàries o seculars: “Solemnizábase también con mucha pompa la beatificación y canonización de santos valencianos, y el centenario de estas declaraciones pontificias. San Vicente Ferrer, San Luís Bertrán y Santo Tomás de Villanueva, fueron festejados de ese modo. Á veces, sucesos menos importantes, como la traída de una reliquia ó la erección de un templo, promovían solemnísimos festejos. No debo omitir en esta ligera indicación, como rasgo patriótico, honroso para los valencianos, la conmemoración anual y centenaria de la conquista de la ciudad por el glorioso rey D. Jaime I".
En el transcurs d'aquest any 2025, tota la informació que es vaja a aportar es nodrirà de fonts documentals consultades (relacions, memòries, notícies...), les quals gràcies a il·lustres cronistes, com Vicente Boix, o també anònims, a més de la premsa (diaris i revistes), podem conèixer els detalls sobre l'organització i gaudi de les celebracions seculars, així com de les demostracions festives extraordinàries.
Unes fonts documentals, relacions i memòries sobre les celebracions festives, a les quals fa referència el propi Llorente en l’obra citada abans: “Dieron tal importancia nuestros antepasados á las Demostraciones festivas con que solemnizaban los acontecimientos faustos, que no se contentaban con hacerlas tan suntuosas cuanto podían, sino que, una vez hechas, ponían empeño en historiarlas pomposamente, para perpetua memoria. De estas relaciones, muchas de ellas muinuciosísimas y voluminosas tiene gran acopio la literatura valenciana”.
Així mateix, l’insigne escriptor ressalta tota la informació tan valuosa, social i culturalment, que es pot extraure: “En ellas se encuentra caudal inestimable de datos para la historia del arte, de las letras, de la industria, de las costumbres, de las instituciones, de la cultura social et sic de coeteris”.
En definitiva, en el trajecte de 2025 anem a conéixer millor les festes centenàries de la ciutat de València corresponents al segle XIX i, també, altres celebracions festives de caràcter extraordinari no gaire difoses ni conegudes.
Fonts documentals:
Bivaldi
Bivaldi
