Un altre gran esdeveniment vinculat amb la monarquia borbònica, durant el segle XIX, va ser amb motiu del restabliment del rei Ferran VII en el govern de la nació l’any 1823, situació que va propiciar la celebració d’actes festius extraordinaris a la ciutat de València, segons ha quedat reflectit per a la posterioritat a través del document “Memoria de los regocijos públicos con que la muy noble, leal y fidelísima ciudad de Valencia celebró la libertad del Rey Nuestro Señor Don Fernando Séptimo y su restablecimiento en el gobierno supremo de les Españas en 1823”, publicat en la impremta de l'il·lustre editor Benito Monfort, molt reconegut en aquella època.
 |
| Memòria (1823) |
Durant el transcurs de prop de tres setmanes, del 6 al 25 d’octubre, es va disposar tota una sèrie de celebracions festives per iniciativa de l’Ajuntament, anunciades mitjançant la publicació d'un ban, un vol general de campanes i salves d'artilleria, amb la col·laboració immediata d'altres institucions, entitats, corporacions i, fins i tot, dels gremis ja en regressió, el que va suposar la combinació d'actes civils i religiosos, l'ornamentació de places, carrers i edificis, així com la profusió de la pirotècnia festiva, segons queda ressenyat en la Memòria.
L'acte principal va ser l'organització d'una processó solemne en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, concertada entre l'Ajuntament i el Capítol de la Seu, amb la incorporació dels elements de la processó del Corpus, tal com es pot llegir en la Memòria: "Queria desde luego espresar el agradecimiento de Valencia á los beneficios que habia recibido del Señor por la mediacion de nuestra Patrona la
Vírgen de Desamparados, sacando en procesion solemne su preciosa Imágen principal acompañada de
los cleros, comunidades, gremios y oficios, que concurriesen con sus Patronos y Titulares tan vistosamente como pudieran, y de las rocas, gigantes y danzas
que tiene la Ciudad para la gran procesion del Señor; mas no siendo factible prepararlo todo en un
corto espacio, se limitó á tratar con el Ilustrísimo
Cabildo Eclesiástico el modo y dia de verificar dicha funcion, y á encargar á sus Regidores comisarios
de fiestas (a) que dispusieran lo necesario á tener
prontos y habilitados los indicados carros triunfales
y demás geroglíficos / (a) D. Manuel Agulló, y D. Ignacio Baeza".
La gran processó solemne va tindre lloc, finalment, el diumenge 19 d'octubre, amb el pas previ de les Roques, encapçalada pels Reis d'Armes i a continuació la dansa dels nanos: "En seguida se dió principio á la procesion por
los dos Reyes de armas con cota y demás vestiduras de ceremonia tejidas de seda amarilla y colorada
llevando los guiones del blason de la Ciudad; y en
medio de estos otro semejante con el estandarte de
las armas de la misma: venian luego seis pomposos
enanos baylando diestramente al son del tamboril y
de la dulzayna".
Després del nanos, com no podia ser d'altra manera, seguien els gegants que estaven ricament engalanats, segons queda ressenyat: "Si la rareza de estos admiraba al público, no
menos suspendia el grandor estraordinario de los
ocho gigantes que subseguian bien prendidos y ricamente engalanados, figurando la Europa los dos
vestidos á la antigua española; el Asia los dos turcos;
el África los dos de color bazo ó gitanos; y la América los de color negro".
Com en la processó del Corpus, el seguici continuava amb els gremis amb els seus estandards, imatges i dansetes, fins a vint-i-cinc, precedits per les corporacions dels calesers i dels xocolaters amb carros triomfals, no obstant no formar part dels gremis, una circumstància insòlita.
Seguien els timbals i clarins de la ciutat, la creu parroquial de Sant Pere i el clergat regular, en número d'onze, amb les seues imatges. A continuació, seguia un nunci tot revestit i el clergat secular en representació de les parròquies, en número de catorze, amb les seues creus adornades i les imatges titulars.
El seguici processional culminava amb el representans de la Seu (clerecia, pavordes, canonges, dignitats i beneficiats) precedits pel ministre pertiguer, portant-se les dues custodies d'argent amb les imatges dels patrons de la ciutat, Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer, a més de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, conduïda per dotze religiosos mínims i escoltada per Voluntaris Realistes.
Tancava el seguici processional, darrere de la imatge de la Mare de Déu, les autoritats religioses, civils i militars, així com una banda de música de la primera companyia dels Voluntaris Realistes.
L'itinerari processional per places i carrers va ser diferent del que era tradicional en la solemnitat del Corpus o altres processions generals i, a més, amb una parada estacional: "...que la procesion saldria de la
Santa Iglesia Metropolitana por la puerta llamada
del Arzobispo y seguiria por las plazas de la Almoyna y de la Seo, ahora de FERNANDO VII, calles del
Migalete y Zaragoza, plaza de Santa Catalina, calle
de San Martin, plaza de Cajeros, calle de San Vicente al convento de San Agustin, donde haria reverente y devota estacion á la Vírgen de Gracia, tributándole las mas rendidas alabanzas é implorando por
su intercesion los divinos auxilios y la felicidad de esta Monarquía: saldria en seguida por la portería á
la calle de Gracia, plaza de la Merced, por frente las puertas de su Iglesia, al Mercado, Bolsería, Тоzal, calle de Caballeros, concluyendo en la Real capilla de nuestra Señora de los Desamparados".
L'anomenada música del país, el tabal i la dolçaina, no podia faltar tampoc en el programa de festejos, una presència constant al llarg dels dies de celebració: "Sabido es que el genio valenciano se espresa singularmente con la música del pais: no queriendo
el Ayuntamiento que faltase en la presente ocasion, dispuso tambien convocar á todos los dulzayneros para que acompañasen en el regocijo público
saliendo por la ciudad al medio dia y al anochecer,
y colocándose por las noches sobre las casitas de San
Juan del Mercado, para que con sus sonatas contribuyesen á demostrar el júbilo que sentia esta Capital".
Pel que fa a la pirotècnia festiva, el tercer dia de les celebracions, 8 d’octubre, estava previst un castell de focs artificials, però va haver de suspendre's per una forta pluja que va descarregar durant la vesprada d'aquell dia: “La noche del Miércoles 8 era la destinada para quemar un castillo de fuegos artificiales, pero habiendo sobrevenido por la tarde una fuerte tempestad que dejó en muy mal estado el piso de las calles, no pudo tener efecto, guárdandose para otro día”.
Quatre dies després, el diumenge 12 d’octubre, el veïns de la plaça del Mercat obsequiaren amb diversos focs d’artifici i traques: “Los vecinos de la plaza del Mercado tributando un lucido obsequio á nuestra Señora del Pilar por la libertad del Rey, dispusieron para la noche del 12 unos árboles y ruedas de fuegos artificiales y una gran traca de cohetes que se quemaron al frente del convento de monjas Magdalenas”.
I passats dos dies, el 14 d’octubre, al complir anys el monarca, l’Ajuntament va organitzar a la plaça del Mercat un castell de focs artificials en el seu honor: “El dia 14 era el feliz cumple años de S.M. y el Ayuntamiento para solemnizarle debidamente habia acordado que en las noches de la víspera y dia hubiese iluminación general, quemándose en este último un castillo de fuegos artificiales en dicha plaza del Mercado á las ocho horas de la noche”.
En la Memòria també es fa menció d’altres castells de focs artificials, la disparada de coets de corda i traques en diversos llocs de la ciutat costejats per l’Ajuntament, alguna de les organitzacions gremials o, fins i tot, per part dels frares mercedaris, aquesta última d'una manera molt singular, tal com vorem.
D'altra, no van faltar els actes benèfics per part de parròquies i corporacions, amb la distribució d'almoines destinades a les comunitats de religioses mendicants i la gent menesterosa, així com l'atenció a la població reclusa, en aquest cas amb el suministrament de menjar més abundant.
A més a més, queda constància en la Memòria de l'ornamentació, decoració i il·luminació d'edificis públics, religiosos, corporatius i, també, de particulars, com és el cas de Laureano Gonzalez, de professió sastre: "Laureano Muñoz, maestro sastre, adornó ingeniosamente el balcon de su casa formando sobre dos
lanzas un bello cortinage de finas muselinas guarnecidas con franjas de color de grana, y vistiendo los planos del mismo color: el centro estaba cubierto por
un grande espejo que servia de testera al busto de
S. M.; y para la iluminacion habia distribuidas algunas arañas de rara construccion cuya viveza de luz
hermoseaba mas esta decoracion".
A la plaça de la Merced, la comunitat dels Mercedaris es va esmerar molt amb la decoració de la façana del seu convent i, sobretot, en el campanari, un exponent molt curiós de l'ingeni i la gràcia dels frares: "Una graciosa invencion llamaba la atencion del
público hácia la torre ó campanario del convento.
Del nicho que debia ocupar la campana mayor, desgraciada por dos veces en su nueva fundicion, pendia otra aparente con su trucha, que bajaba hasta los últimos balcones; y en la parte inferior que representaba su boca se leía en el dia por la claridad,
y en la noche por el reverbero de diez y ocho luces,
un lema que en idioma Valenciano decia: si no sona, sonará. Esta alusion estaba descifrada en las poesías que se leían sobre los tapices".
D'entre les poesies exposades en el convent mercedari extractem les següents, escrites en valencià i que van ser publicades en un apèndix de la Memòria, una recopilació de totes les poesies que es van compondre per a les celebracions festives: "Alça la vista y vorás / Una campana pintada, / Que encara que pesa pòc, / Es pera molts molt pesada". // "Esta nit la gran Campana / Ques despencha de son İlòc, / La voreu ensesa en foc". // "Fòra de baix, fasen llòc, / Que la campana enfadada / De estar tres dies penchada, / Esta nit rebenta en foc; / Vingau tots, y pòc á pòc / Achudeula á ben morir, / Pues no podrá resistir / El còlp que hui se li espera, / Y acabará de manera, / Que ni Jesus podrá dir".
I tant que va sonar la campana, a base de pirotècnia: "En la última noche los Padres Mercedarios quisieron hacer efectiva la alusion de la gran campana
aparente colocada al frente de la torre de su convento, y así es que disparando una vistosa traca de
pólvora al rededor le prendió fuego el último tronador que la hizo sonar haciéndola pedazos al mismo
tiempo; invencion que aplaudió mucho el concurso que desde el Mercado habia acudido á este particular objeto".
Aquella campana aparent, sonada i esclatada per una traca, molt bé es podria convertir en tota una metàfora del context polític d'aquells anys, que va suposar el trànsit de l'anomenat trienni liberal (1820-1823) a l'anomenada dècada ominosa (1823-1833), amb la implantació, de nou, d'un règim absolutista per part del monarca i el seu nou govern.
Font documental: