En l'any 1855 es va celebrar a la ciutat de València el IV Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, en concret des del 28 de juny fins al 8 de juliol, amb tota una sèrie d’iniciatives i actes festius que també han passat a la posteritat gràcies a l'insigne cronista Vicente Boix, al deixar-ho escrit en l’obra titulada “Fiestas que en el siglo IV de la canonización de San Vicente Ferrer se celebraron en Valencia”, una edició impresa el mateix any en l'acreditada impremta de José Rius de València i redactada, de forma prou exhaustiva, com una memòria.
Aquesta celebració de caràcter secular va estar marcada i condicionada, sobretot, per l'epidèmia de còlera que es va desencadenar durant l'any 1854, entre els mesos d'agost i novembre, amb diversos focus, a més dels esdeveniments de caràcter polític com va ser la Revolució del mateix any que va donar pas a l'anomenat bienni progressista.
El cronista Vicente Boix ho posa de manifest en la memòria redactada, això sí d'una manera molt singular i curiosa, a través d'una carta dirigida al possible cronista del segle XX que haurà de redactar la memòria del V centenari (1955), com un lligam entre passat i futur: "En otra parte de este escrito hallarás trazada a grandes rasgos la historia de los sucesos principales, que ha atravesado hasta el día nuestra patria; pero es preciso que con respecto al año 1854 y la mitad del presente 1855, época de la festividad centenaria, tengas una idea más completa, para que comprendas cuán difícil se presentaba la celebración de fiestas, y cuantas dificultades ha sido necesario superar para que llegaran a realizarse".
La iniciativa d'emprendre la celebració centenària va partir d'un grup de prohoms de la ciutat, uns pocs mesos abans de l'efemèride, els quals reunits la nit del 26 de març en un domicili particular, van decidir d'anar endavant, donades les circumstàncies adverses i la manca de recursos suficients que podrien proveir les arques municipals, amb la constitució d'una associació, així com la configuració d'una junta (comissió de festes), el 13 d'abril, a la seu de la "Sociedad Económica de Amigos del País", comptant amb les autoritzacions governatives corresponents.
L'Ajuntament de València, a través de la seua corporació municipal, es va afegir a la iniciativa de la celebració centenària, formant part activa a través de la conformació d'una comissió mixta amb el nom de Comissió principal de festes, on hi havia tant representació municipal com de l'associació ciutadana promotora, un acord que va propiciar la cooperació mútua.
Entre les decisions adoptades per la Comissió principal de festes cal destacar la invitació cursada a altres institucions, corporacions, gremis i oficis per a formar part activa dels festejos que s'anaven a programar i organitzar durant el dies de celebració de la festa centenària.
Si examinen el programa, a partir de la memòria, en concret els capítols VII, X i XIV, els actes festius més rellevants van ser, per una banda, la processó o cavalcada cívica celebrada el 28 de juny com a convit al centenari i, d'altra banda, la processó religiosa solemne, que va tindre lloc l'1 de juliol, inspirades ambdues en la festa del Corpus i, així mateix, exponent significatiu de la combinació d'actes cívics amb funcions religioses que ens van dur a terme al llarg dels dies.
Segons es pot llegir en la memòria, capítol VII, la cavalcada cívica, marcada pel seu simbolisme, va tindre el següent seguici: "Principiará la solemne invitación: romperán la marcha los batidores de los cuerpos del egército y milicia: seguirán las danzas ya conocidas y las nuevas de catalanes,
aragoneses, mallorquines y valencianos; marcharán en pos
dos bandas de música con los gastadores del tercer batallón y de la brigada de zapadores. En seguida los carros
de triunfo de los gremios y oficios: otra banda de música
con los gastadores del segundo batallón: á éstos y acompañados de una música militar seguirán los cuatro cuarteles de la antigua vega representados por parejas de labradores y labradoras á caballo con ricos trages del pais:
la corporación de vergueros ó heraldos del ayuntamiento á
caballo, vestidos de gramalla y con mazas de plata; los dos
capellanes de honor, con hábitos talares, montados también
en caballos perfectamente aparamentados; continuarán
los carros alegóricos de la asociación: otra música militar
con los gastadores de artillería del egército, artillería de la
milicia nacional y del primer batallón de la misma arma
marcharán delante de la roca nueva que, para esta solemnidad, llevará la espada del invicto rey D. Jaime I de Aragón, el pendón de la Conquista y el histórico Estandarte
de los tercios antiguos de Valencia durante los tiempos
forales. / La roca irá escoltada por los oficiales de caballería de
la milicia nacional y la compañía de subtenientes veteranos
custodiará las enseñas. El ayuntamiento y comisión delegada de la gran asociación acompañarán en carretelas descubiertas la nueva roca, que lleva las insignias de la ciudad: cerrando esta procesión cívica piquetes de caballería del
egército y milicia".
El seguici corresponent a la solemne processó vespertina de l'1 de juliol, segons es pot llegir també en el capítol VII, amb el pas previ de les Roques, va ser el següent: "Así que las rocas hayan llegado á la casa donde se custodian, principiará á salir la procesión por el orden siguiente: batidores de caballería, pendones de la ciudad, enanos
y gigantes, carros de triunfo, y el que conducirá á San
Cristóbal, niños de las casas de Misericerdia y Beneficencia,
cofradías y hermandades por su orden, la del venerado
Cristo de la Agonía, establecida en la iglesia del santo
hospital, (...); irá acompañada además de sus individuos,
de una sección de inocentes con su antiguo trage y vara, en
recuerdo de haber sido el ilustre fundador del santo hospital el venerable Gilaberto Jofré, de la orden de la merced,
secretario que fue de nuestro gran San Vicente. Seguirán
los gremios y oficios con las andas de sus Santos patronos,
y sus estandartes, que representaban la antigua enseña militar de cada gremio. A continuación los pueblos de la
provincia por el orden de prioridad foral, que se les designará al tiempo de la salida; cada pueblo llevará una bandera
en que estará escrito el nombre de la población: seguirán
los niños del colegio imperial do San Vicente Ferrer, el
clero parroquial con cruces levantadas, y las andas de sus
titulares ó patronos: los veintiséis ciriales llevados por los
veintiséis ancianos que representan los del Apocalipsis, interpolados los doce apóstoles: los alcaldes de barrio, señores convidados, la asociación de fiestas, corporaciones y
altos funcionarios, el clero catetral con sus andas de plata, el limo, cabildo, interpolado con el real cuerpo maestranza, oficiales generales, grandes de España, la imagen y
reliquias del Santo. S. E. I. de preste, la comisión de la asociación, ayuntamiento y diputación provincial, Excmo. señor capitán general y el Sr. gobernador de la provincia;
gran escolta competente de compañías de preferencia con
bandas de tambores y músicas".
De les iniciatives de caràcter cívic, cal destacar l'exposició pública industrial, agrícola, artística i educativa que va organitzar la "Sociedad de Amigos del País" en l'antic Convent del Carme, seu en aquells anys de l'Acadèmia de Sant Carles, amb una gran varietat d'objectes, productes i mostres dels diversos àmbits referenciats, tal com queda constància en el capítol XVI.
Com en altres celebracions centenàries també es van organitzar actes de caràcter benéfic, com la distribució de dots per a joves fadrines, òrfenes de pare i mare, a més de les que es destinaren a xiquets i xiquetes d'acolliment del Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer, la Casa Hospici de la Misericòrdia i la Casa de Beneficència, respectivament. A més a més, almoines i donatius, en diners o en espècie, per part d'una gran varietat de representants d'institucions, corporacions i gremis, així com provinents de particulars, tots ells de la classe benestant.
No van faltar tampoc els focs artificals, tal com queda enregistrat en el capítol XVI, destacant la nit del 6 de juliol quan es va disparar un vistós castell a l’Albereda, dirigit conjuntament pels acreditats i reconeguts pirotècnics Vicent Llorens i Joaquim Minguet. La memòria també fa ressenya dels castells que es van disparar en diversos indrets de la ciutat durant els dies de la gran celebració festiva: la plaça del Mercat sobre la font monumental, la plaça de Santa Caterina, a la de Vila-rasa, a la del Tros-Alt i, també, a la part alta de la torre o campanar de la parròquia de Sant Martí, molt espectacular, així como la traca de corda al carrer de Russafa.
La música va envoltar des del primer dia de celebració festiva els actes que ens van programar, com els passacarrers de dolçaines i tabals, l'anomenada música del país, l'acompanyament musical de la cavalcada cívica i de la processó general, les dansetes del Corpus i d'altres, les serenates nocturnes damunt de les Roques i els Altars de Sant Vicent, el ball de Torrent a la plaça de bous de caràcter benèfic o el gran concert celebrat la nit del 5 de juliol a la plaça del Mercat junt a la façana de la Llotja, amb la participació de quatre bandes militars, bandes de cornetes i tambors i els clarins del regiment de cavalleria de la Reina.
A tot això, el cronista de la ciutat fa un recorregut pels carrers i places que van estar adornats, ressenyat amb detall en el capítol VIII, amb profusió de banderoles, arcs de murta, tendals i il·luminacions, a més d'algunes fonts ornamentades, així com els balcons i façanes, tot molt enlluernat. Una gran afluència de gent, provinent de les rodalies i forasters, va ocupar els carrers i les places de la ciutat, admirant tota l'ornamentació que es va desplegar.
D'altra, per la seua vinculació estreta amb l'exaltació del sant valencià, de les corporacions i entitats que van contribuir a enaltir la festa centenària, cal destacar els Altars de Sant Vicent (Mar, Mercat i Tros-Alt), els quals van erigir, de nou, els seus altarets, en el cas de la plaça del Mercat d'obra nova. I amb l'estrena, fins i tot, de noves representacions de miracles (els "milacres"): A l'Altar del carrer del Mar, el miracle "El Diable pres", de Pascual Pérez, degà dels poetes valencians; de la plaça del Mercat, un miracle del encara jove Eduardo Escalante, sense figurar títol en la memòria, però que correspon al "Milacre de la Muda"; el del Tros-Alt, titulat "Els bandos de Valensia, ó la páraula de Sen Visènt Ferrer", l'autor del qual era el propi Vicente Boix.
Per a la posteritat no només ha quedat la Memòria, també l'anomenada Roca "València", que va ser construida a propòsit per a la festa centenària. En el capítol IX de la Memòria el cronista detalla la seua construcció y configuració, a més dels artistes i artesans que van intervindre en la seua execució, sota "la dirección de
D. Luis Tellez, profesor de la academia de artes de San
Carlos, pintor del Excmo. ayuntamiento y director de la
sociedad de artistas valencianos". Per part dels gremis i oficis també es van construir carros triomfals amb motius al·legòrics vinculats a la celebració festiva.
Més enllà de la Memòria escrita per l'eminent cronista de la ciutat, la premsa local ("Diario Mercantil" i "El Valenciano") i també forana ("La Esperanza", "El Católico", "La Estrella", "La Época" i "El Áncora", entre d'altres) es va fer ressó de les festes centenàries dedicades a Sant Vicent Ferrer, a més d'altres publicacions com la revista valenciana "Las Bellas Artes" (núm. 18, juny de 1855), dedicada a la Reial Acadèmia de Sant Carles, on podem fer-nos una idea prou aproximada del que va suposar aquesta celebració secular i el seu impacte: "Magnífico y sorprendente espectáculo ofrece
Valencia en estos momentos. No encontramos frases bastante espresivas con que describir la espansiva animacion, la verdadera é íntima alegria,
el fervor religioso, el entusiasmo y el afan con
que los pueblos, las corporaciones y todos y cada
uno de los habitantes de la capital y de la provincía, sin distincion de gerarquias, edades ni sexo,
contribuyen á solemnizar el cuarto centenar de la
canonizaciou del esclarecido patricio S. VICENTE
FERRER. El arte ha convertido, como por ensalmo, la ciudad, de suyo risueña y llena de encantos, en una de esas mágicas mansiones soñadas
por la ardiente fantasía de los orientales. Por todas partes, en las calles y las plazas mas públicas, como en los rincones mas escondidos, hanse
improvisado vistosos y elegantes altares y arcos de
triunfo, caprichosas perspectivas y trasparentes,
ricas colgaduras y adornos, graciosas combinaciones de fuegos artificiales, brillantes y hasta el
estremo variadas iluminaciones que se élevan hasta la cúspide de las mas altas torres, fuentes,
obeliscos, templetes y cuanto la imaginacion mas
fecunda y viva es capáz de concebir, y la voluntad
mas decidida y pronta puede realizar. Si á todo
esto se añade la pompa augusta de las muchísimas
funciones religiosas, las magníficas procesiones
civicas y sagradas, los alegres y armoniosos ecos
de cien y cien orquestas y bandas de música que,
alternando con la festiva dulzaina y el bullicioso
tabalet, se ven colocadas acá y allá con admirable
profusion; el incesante repicar de las campanas,
el ir y venir de millares de personas que en contínuo y confuso movimiento, respirando sus semblantes vivísimo placer, recorren todos los parages; y todo esto bajo un cielo purísimo y una
atmósfera templada, dulce y embalsamada, podrá
formarse una idea, incompleta todavía, del grandioso cuadro que no acertamos sino á bosquejar
con imperfeccion".
D'entre les ressenyes i cròniques que sobre el IV Centenari es va publicar en premsa, cal destacar l'extensa crònica del diari barceloní "El Áncora", edició del 12 de juliol, finalitzades les festes, ocupant les cinc primeres planes del diari, de la qual extractem el següent paràgraf: "Cumplían 400 años desde qué se habia canonizado al venerado patrón de Valencia; los antepasados habían solemnizado constantemente la fiesta secular de dicha canonizacion, y en nada obstante la penuria de la época, y en nada obstante la degeneración de ciertas ideas, y en nada obstante la situación politica, los valencianos han dado un brillante testimonio de la devocíon que profesan á San Vicente, y han consignado en su cróníca para ejemplo de las generaciones que les sucedan, las fiestas seculares celebradas en 1855".
En definitiva, una festa centenària, no obstant el context social i polític tan desfavorable, que va poder celebrar-se amb l'espenta i l'esforç conjunt de la ciutat de València, a través dels seues prohoms, institucions, corporacions i gremis. I amb la gran resposta del poble valencià i, també, de fora que es va implicar, de forma multitudinària, en tots els actes festius.
Fonts documentals:
RSEAP de València