dijous, 28 de març del 2013

Dijous Sant de 1891 a València, per Henry Lyonnet (I)

Del dia de Dijous Sant, l'escriptor Henry Lyonnet ens visualitza, amb la seua crònica, l'escenografia d'una ciutat amb "un air de deuil", on els signes externs cobren un sentit de gravetat: els establiments tanquen des de les deu del matí o, almenys, resten migtancats, els tramvies i cotxes no circulen pel centre de la ciutat, així com tampoc el ferrocarril, els edificis públics i consulats col.loquen les banderes a mig pal.
Santa Caterina, 1890

I de la gent, les dones van amb roba negra i mantellina, el xiquets no poden jugar a la pilota i, fins i tot, els músics de carrer són reemplaçats per altres que van cantant lamentacions, a més de posar-se a la venda llibrets sobre la mort i passió de Jesucrist, com si es tractara d'una nova història. Això sí, el que no canvia ni disminueix, és la presència habitual dels captaires.

En definitiva, "la vie publique est suspendue", ja que el mercat mateix, tan viu d'ordinari, es buida des de les primeres hores. I sentència el cronista: "C'est lugubre".

Per això, no queda més que visitar les esglesies i els seus "monuments", definits per l'escriptor com a tombes decoratives que es construeixen dins de les esglesies per al Dijous Sant.

La crònica continua traçant l'itinerari seguit per Lyonnet, que parteix de la capella de la Sang (situada amb l'actual Casa de la Ciutat, c/ La Sang), continua per l'esglesia de Sant Martí (c/ San Vicent), després Santa Caterina, arriba a la Catedral i la Basílica de la Mare de Déu, s'acosta, "la bas, là bas", a l'església de Santa Creu, a la plaça del Carme i, després, visita l'església de Sant Bertomeu (c/ Serrans), Sant Joan del Mercat i acaba a la del Temple. És clar, acaba esgotat.
Vistes de València  
Illustrated Sporting and 
Dramatic News, 1890

I torna a captar l'ambient de la ciutat, quan a les cinc de la vesprada, la multitud creix: les dones prenen el camí de la parròquia per carrers estrets i "entortillées", els homes omplen les cafeteries perquè no saben com passar el seu temps i part de la canalla, com un ritual, va colpejant amb uns malls les persianes tancades de les botigues i quan els pregunten que fan, contesten amb l'expressió "tuer les Juifs".

El relat de Dijous Sant finalitza, molt dolç, amb tot allò que es pot trobar en pastisseries i confiteries, que es omplen de gent: els panous, les coques i, com no, les mones, "de gâteaux avec des oeufs durs emprisonnés dans de la pâte, et généralment surmontés de petites gueunons en décor".