S'ha complit, aquest any de 2015, el segon centenari de la publicació coneguda baix el títol "Relación y explicación históricas de la solemne procesión del Corpus, que anualmente celebra la muy noble, leal y coronada ciudad de Valencia, dispuesta por el muy ilustre Ayuntamiento: año 1815", editada a València, en aquell any, per l'afamada imprenta de Benito Monfort.
 |
| Portada (1815) |
Una efemèride que ha passat totalment desapercebuda, sense cap atenció per part d'institucions oficials i entitats que aparenten vetllar per la Festa Grossa, entre altres l'Associació d'Amics del Corpus, ni cap ressó per part dels mitjans de comunicació, a través dels seus cronistes, més pendents de les manifestacions realitzades, només acabada la celebració d'aquest any, pels dos màxims
responsables de la festa del Corpus de la ciutat de València: la ja ex-alcaldessa,
Rita Barberá i l'arquebisbe-cardenal Antonio Cañizares, respectivament.
D'una banda,
l'ex-alcaldessa havia expressat el seu temor sobre que es puguera mantindre la "dignitat" de la festa del Corpus amb l'entrada d'un nou govern municipal progressista i d'esquerres. Només li havia faltat dir, que després d'ella, vindria el caos.
Caldria recordar-li
que la dignitat ha de partir d'un mateix, sabent estar com correspon en cada un
dels actes en què l'autoritat municipal apareix, sense afany de protagonisme i
mantenint sempre una prudent discreció. En el cas i trajectòria de Rita Barberá, al llarg dels anys, pareix demostrar-se tot al contrari, siga en les Falles, en la Fira de Juliol o en
la festa del Corpus. La memòria del temps és molt reveladora.
La seua
presència en la processó del Corpus, no mantenint la captinença que mereix el
pas processional, saludant a tot el món de forma descarada, va propiciar en la
seua última processó com a alcaldessa la reprovació de la gent i, alhora,
amb una reacció molt irada per part de la seu "guàrdia pretoriana" de regidors, que no feien més que escarafalls, amb les cares desencaixades, cap als que censuraven l'actitud i posa de l'alcaldessa. I marcant distàncies, el regidor de Fires i Festes, de manera vergonyosa, al final del seguici, com si
no volgués saber res. Tota una metàfora del despropòsit.
El llegat de "dignitat" que ha deixat Rita Barberá respecte a la festa del Corpus és ben patent:
el pleit del tendal de la plaça de la Mare de Déu, el deteriorament cada vegada
més visible de les Roques, un museu del Corpus que no ho és, el desistiment en
mans d'una Associació, molt consentida, de les funcions que històricament assumia la
corporació municipal, un rober dels figurants mal gestionat, una cavalcada del convit i una
processó sense estructura ni context, que no concorden amb el llegat históric, ni tan sols amb els
fullets editats com a guies, encara sort que escrits en valencià normatiu durant el últims anys, segurament per a
escàndol d'alguna entitat valencianista "gloriosa".
Això si, l'invent modern de la "poalà" que no falte, ni tampoc el "sopar" de l'escaleta", envaint l'espai museístic i públic de la Casa de les Roques per part d'una entitat privada, tot un despropòsit en qualsevol societat desenvolupada; però, sobre tot, un atemptat al nostre patrimoni cultural que ha perdurat al llarg del temps.
I podem continuar amb tot un seguit de desgavells: La “senyereta”
que ix al principi de la cavalcada i de la processó és del tot ridícula, amb una
franja blava d'un to irrecognoscible. Els heralds que acompanyen a
l'altra ostentosa “senyera” anaven este any sense gorgeres ni peluques, molt patètic. No
quadra que isquen dos “senyeres” en un mateix acte. Ací es comprova la defensa
tan desaforada i sense trellat de la nostra identitat.
A més, el cartell i
programa oficial de la festa d'aquest any només es podia consultar en la web de
l'Associació d'Amics del Corpus, ja que en la web de l'Ajuntament havia brillat per la seua
absència, només un dia abans de l'inici dels actes festius apareixia una
informació en l'agenda municipal. La difusió de la festa pareix una quimera.
Bastaria entrar en internet i comprovar la difusió del Corpus de Toledo o el de
Granada. Encara sort que la premsa i algun mitjà local de televisió li dóna
cobertura, però també amb un tractament més aïna complaent.
D'altra banda,
l'arquebisbe de València havia manifestat que caldria tornar el "realç" que va tindre en els seus temps el Corpus a València. Ja es podria aplicar en la dita tasca ell
mateix i el capítol de la catedral.
El desistiment
i postració en què ha quedat la processó, responsabilitat del capítol
catedralici, és també molt evident, quasi una pantomima: Una creu
processional que no aporta cap realç, unes parròquies que quasi ja ni ixen, el
desordre i falta de captinença que es pot apreciar entre figurants i en alguns
dels que formen part de les entitats invitades, per no parlar ja dels talls que es produïxen en
l'itinerari processional.
Amb aquest panorama, els nous governants municipals s'hauran d'afanyar molt per a
retornar, veritablement, la dignitat i el realç del que va ser la “Festa
Grossa”, declarada des de 2010 com Bé d'Interés Cultural, quelcom que pareix
oblidar-se.